Esto lo escribí hace ya 4 años, no he querido cambiar nada, lo he copiado tal cual porque supongo que de alguna manera representa mejor cómo me sentía en ese momento. Siento que esté en valenciano, quien quiera la traducción que me la pida y se la envío.
Supongo que la echo de menos. No creo que nunca pueda olvidarla, aunque no lo pareciese fue una pesona muy importante para mí. Últimamente me viene tanto a la cabeza... Necesitaba publicarlo:
---------------------------------------------------------------------------------
Es deia Perla. Era una de les xiques més templades de classe, tot i que el seu físic no ajudava molt, però això canviaria amb la pubertat, no calia preocupar-se per això. Tenia cabells rossos, rulls i llargs; els ulls eren verds com l’herba; però el més bonic era el seu somriure: simpàtic, acollidor, desenfadat, viu...
No era el que les mares anomenaven “bona influència o companyia” per les filles, però això a l’Anna i a mi no ens importava gens. Érem tres bojes inseparables. Fins i tot, a classe, vam ajuntar tres taules i vam fer una estratègia per seure juntes. Crec recordar que una volta ens nomenaren “les xiques de Charlie en ross“.
Els últims anys de col•legi van ser els millors d’aquella època juntes. Quasi tots els dies d’estiu anàvem a la seua nova casa per vore alguna pel•li o jugàvem a la seva piscina. La veritat es que els seus pares no s’enfadaven mai, eren gent molt agradable i amable.
Un dels últims dies d’estiu decidirem anar a la plaça de l’Ajuntament. Vam estar allí tot el vespre i ens anàrem si fa no fa a l’1 del matí. I en aquell lloc, i sobre una de les rajoles de l’edifici principal, vam deixar escrit com a record de la nostra amistat: Anna, Perla i Glòria... amigues per sempre!! (típic en xiquets, no?)
Però l’estiu acabà, com tot en aquesta vida, i va començar el primer any d’institut. Així, ens començàrem a distanciar cada volta més, fins arribar al punt de no saludar-nos pels corredors. Ella va començar a anar amb, diguem-li, els malesseros de l’institut; l’Anna començà a eixir amb les xiques de la classe del col•legi; i jo també me’n vaig anar per un altre camí. Tot i això, continuava recordant-les… i estimant-les!
L’any 2006, tres dies abans d’escomençar batxiller em va arribar la trista notícia de que Perla havia mort en un accident de moto -només tenia 15 anys, havia de cumplir els 16 a dessembre-. Vaig marejar-me al sentir-ho, no sabia què fer, m’abellia cridar amb totes les meues forçes, expulsar el dolor que sentia. La dona que em donà la notícia no ho va fer de la forma més correcta que diguem:
-Sí? Hola!
-Hola! Soc Elena!
-Ah! Ara et passe a la mare...
-No, no!! Volia preguntar-te que saps sobre la mort de Perla...
-...Què mort? Com mort? Què dius?...
-Ah! Que no ho sabies?... Aleshores veig que res, posa'm amb la teua mare.
Al paréixer Perla no portava el casc en una rotonda, se l’havia prestat a una amiga que portava darrere. Aquesta sí que va sobreviure, però Perla... morí poc temps després de l’arribada de l’ambulància.
Ara, a voltes, passe per davant d’aquella rajola en què escrivirem els nostres noms i, tot i estar mig esborrats, els observe i a voltes, entre llàgrimes, la recorde i l’enyore, i m’imagine que encara viu, que la puc vore i sentir com abans. M’imagine que encara juguem en aquella plaça a l’amagatall, i que només he de trobar-la per tornar a abraçar-la.
Supongo que la echo de menos. No creo que nunca pueda olvidarla, aunque no lo pareciese fue una pesona muy importante para mí. Últimamente me viene tanto a la cabeza... Necesitaba publicarlo:
---------------------------------------------------------------------------------
Es deia Perla. Era una de les xiques més templades de classe, tot i que el seu físic no ajudava molt, però això canviaria amb la pubertat, no calia preocupar-se per això. Tenia cabells rossos, rulls i llargs; els ulls eren verds com l’herba; però el més bonic era el seu somriure: simpàtic, acollidor, desenfadat, viu...
No era el que les mares anomenaven “bona influència o companyia” per les filles, però això a l’Anna i a mi no ens importava gens. Érem tres bojes inseparables. Fins i tot, a classe, vam ajuntar tres taules i vam fer una estratègia per seure juntes. Crec recordar que una volta ens nomenaren “les xiques de Charlie en ross“.
Els últims anys de col•legi van ser els millors d’aquella època juntes. Quasi tots els dies d’estiu anàvem a la seua nova casa per vore alguna pel•li o jugàvem a la seva piscina. La veritat es que els seus pares no s’enfadaven mai, eren gent molt agradable i amable.
Un dels últims dies d’estiu decidirem anar a la plaça de l’Ajuntament. Vam estar allí tot el vespre i ens anàrem si fa no fa a l’1 del matí. I en aquell lloc, i sobre una de les rajoles de l’edifici principal, vam deixar escrit com a record de la nostra amistat: Anna, Perla i Glòria... amigues per sempre!! (típic en xiquets, no?)
Però l’estiu acabà, com tot en aquesta vida, i va començar el primer any d’institut. Així, ens començàrem a distanciar cada volta més, fins arribar al punt de no saludar-nos pels corredors. Ella va començar a anar amb, diguem-li, els malesseros de l’institut; l’Anna començà a eixir amb les xiques de la classe del col•legi; i jo també me’n vaig anar per un altre camí. Tot i això, continuava recordant-les… i estimant-les!
L’any 2006, tres dies abans d’escomençar batxiller em va arribar la trista notícia de que Perla havia mort en un accident de moto -només tenia 15 anys, havia de cumplir els 16 a dessembre-. Vaig marejar-me al sentir-ho, no sabia què fer, m’abellia cridar amb totes les meues forçes, expulsar el dolor que sentia. La dona que em donà la notícia no ho va fer de la forma més correcta que diguem:
-Sí? Hola!
-Hola! Soc Elena!
-Ah! Ara et passe a la mare...
-No, no!! Volia preguntar-te que saps sobre la mort de Perla...
-...Què mort? Com mort? Què dius?...
-Ah! Que no ho sabies?... Aleshores veig que res, posa'm amb la teua mare.
Al paréixer Perla no portava el casc en una rotonda, se l’havia prestat a una amiga que portava darrere. Aquesta sí que va sobreviure, però Perla... morí poc temps després de l’arribada de l’ambulància.
Ara, a voltes, passe per davant d’aquella rajola en què escrivirem els nostres noms i, tot i estar mig esborrats, els observe i a voltes, entre llàgrimes, la recorde i l’enyore, i m’imagine que encara viu, que la puc vore i sentir com abans. M’imagine que encara juguem en aquella plaça a l’amagatall, i que només he de trobar-la per tornar a abraçar-la.
--xEa--
jo slavena =(
ResponderEliminarque triste, pero que bonito a la vez.
A veces la vida juega esas malas pasadas, pero lo mejor que puedes hacer es recordar los buenos momentos, y pensar que seguro que mientras vivió, vivió feliz.
te quiero ena =)